CORNELLÀ DECIDEIX ES PRESENTA AL PATRONAT

A l'acte van estar presents representants de les diferents forces polítiques de l'ajuntament de Cornellà, llevat el PP que es va excusar. En un  Patronat ple de gom a gom es va presentar Cornellà decideix, el primer acte d'un seguit de presentacions pels diferents barris de la ciutat.

Van intervenir:

Joan Tardà, diputat d'Esquerra a Madrid

Aquest és un repte que ens omple d'orgull. La Catalunya treballadora i obrera del Baix Llobregat que no perd el tren de la història. Aquest afany de llibertat que hem mamat dels nostres pares i avis. Un poble mestís que ha de guanyar la batalla ideològica del dret a decidir sense cap complex. Uns reclamarem la independència altres legítimament el que creguin oportú. Serem el nivell d'algunes comarques que encara pensen que Cornellà no és la Catalunya catalana.

Salut i endavant!

Lluís Junyent, portaveu i coordinador de Cornellà decideix

Cornellà decideix vol ser el instrument per a dur a terme aquesta consulta amb rigor i total garantia. Som, de moment, 100 persones i 10 entitats adherides. Fa un mes que som una entitat registrada i amb personalitat jurídica i ens dissoldrem una vegada feta la consulta, que és la nostra tasca. No tenim data encara per a la consulta, lo important és fer la feina ben feta, en una ciutat de 85.000 habitants.

Valors. 

Rigor: tot ha de ser impecable, podrà votar qualsevol persona major de 16 anys, de qualsevol nacionalitat, sempre que consti al padró. Hi ha un vocal per cada barri de Cornellà.

Valor democràtic: el dret a decidir. El dret d'autodeterminació és un dret fonamental tal com recull l'ONU. Article 1.1 "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural."

Encara no hem decidit si en la pregunta que es efectuarà anirà inclosa la fòrmula "dins de la Unió Europea." Hi ha hauran 3 opcions de vot, Sí, No i en blanc. Nosaltres no farem campanya per cap d'aquestes opcions, farem campanya per la participació. No representem a cap partit polític, som plurals i imparcials.

Cornellà va ser un referent de la lluita i de les mobilitzacions dels anys 70, nosaltres volem fer una sacsejada forta, no hem de tenir por a opinar. Hem de treballar per a arribar a tots els racons de Cornellà.

Volem que el dia de la consulta sigui un dia festiu, una festa de la democràcia.

Jaume Sobrequés, historiador

És trist 30 anys després de l'inici de la democràcia haver de demanar a la gent que vagi a votar. El 77 vam anar a animar la gent perquè votés sense por, ara estem igual. Les institucions democràtiques no han volgut fer aquesta consulta perquè tenen por, a quasi tota Catalunya.

Jo he vingut a dir vota sí, perquè els pobles tenen dret a decidir, perquè no hi ha cap poble que no vulgui ser lliure, no serem nosaltres tan imbècils.

Predecessora d'aquesta consulta va  ser l'Assemblea de Catalunya amb les seves reivindicacions de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. El país ha progressat però encara hi han llacunes. Haureu de votar sí, ja veurem si dins d'Europa o d'una confederació ibèrica, això ja ho veurem.

Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló

 

Serè moderat perquè tots ho som, perquè no demanem més que democràcia. Demanem el dret a l'autodeterminació, no volem ser diferents d'altres països. Reivindiquem a l'estat espanyol que volem decidir democràticament el futur  del nostre país. Falange i la fiscalia de l'Estat van fer popular aquestes consultes, cap a l'estiu 350 municipis hauran fet la consulta. En aquesta etapa de crisi té sentit plantejar el dret a decidir.

Ja n'hi ha prou de crítiques hem de treballar des de la unitat. A Sant Pere de Torelló hi ha un 11% de nou vinguts de 11 nacionalitats diferents dels quals la meitat van a anar a votar per primera vegada, igual que els joves de 16 anys, que tenen edat per a treballar però no per a votar.

Independència, federalisme, confederació, serem el que el poble de Catalunya decideixi.

Representants de Cornellà decideix

El Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat dona el seu suport a aquesta iniciativa per moltes raons:

Perquè Cornellà ha patit, pel seu caràcter de poble, que va acollir i continua acollint nou vinguts de l'estat espanyol i de la resta del  món, una certa consideració de ser menys catalana que la resta de ciutats de Catalunya (una visió del nacionalisme més dretà). Aquesta és una oportunitat per a trencar estereotips que no corresponen al país que volem construir entre tots.

Perquè és un exercici de democràcia que neix de la ciutadania i que reivindica el seu paper actiu en la construcció d'un país democràtic de debò, sense cap por a prendre decisions per a governar el bon camí d'una societat que ha de ser més activa i participativa.

Perquè és una acció on ciutadans i ciutadanes de Cornellà  amb l'interès de demanar més democràcia s'implica oferint el seu esforç, temps i diners, en una etapa on les mobilitzacions ciutadanes  per a lluitar pel canvi de tot allò que ens afecta negativament són minoritàries.

Perquè es fa des de la total imparcialitat engrescant a tothom a participar en el projecte sense censurar el sentit del seu vot.

Perquè tots els pobles deuen tenir garantit el seu dret a decidir el seu futur com un dret fonamental inalienable.

Anem tots a votar a la propera consulta i treballem per a que aquest exercici democràtic, que neix de la necessitat del poble d'expressar-se en llibertat, aconsegueixi un rècord de participació.

MIGUEL HERBERG PRESENTA CONVERSACIONS AMB ÁLVAREZ DEL VAYO A L'ANÒNIMS A GRANOLLERS

Ahir dissabte es va presentar a l'Anònims de Granollers el llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974) del periodista i documentalista anarquista i ex-membre del FRAP, Miguel Herberg, on es recull les converses con Julio Álvarez del Vayo, una figura rellevant de la política republicana i president del desaparegut FRAP. L'acte va estar presentat pel nostre company Álvaro i van intervenir Matilde Muñoz, anima mater d'aquest treball, Riccardo Gualino, prologuista, i el propi Miguel Herberg.

Es va parlar del llibre, es va projectar un discurs d'Álvarez del Vayo adreçat a l'Interior,  fragment del dvd que acompanya aquesta edició, també del FRAP i de les experiències personals dels ponents en les presons franquistes.

Álvarez del Vayo

Anònims és un espai multifuncional i polifacètic al centre de Granollers, l'ànima d'aquest espai és Lluís que amb molta il·lusió i esforç fa que aquest local, restaurant, galeria d'art, llibreria (on es pot adquirir aquest llibre), biblioteca, centre d'actes culturals, socials i polítics, conferències i projeccions de documentals, sigui una realitat. Calen més espais d'aquests tipus, espais de compromís social, així que si passeu per Granollers no deixeu de treure aquest local de l'anonimat, solidaritat per solidaritat.

MANIFESTACIÓ A BARCELONA CONTRA L'EUROPA DEL CAPITAL, LA CRISI I LA GUERRA. BARCELONA 28/01/2010

SEPTIEMBRE DEL 75

Com va recordar l’advocada Pilar Rebaque, presentadora del col·loqui que va precedir la projecció del documental “Septiembre del 75”, el fet d’escollir la data del 26 de gener no va ser una qüestió d’agenda sinó que es va fer per a remarcar l’aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de Barcelona el 1939, una data que no es pot oblidar. A l’acte van participar l’advocat  Jordi Oliveras que va estar l’advocat  del lluitador antifeixista Jon Paredes Manot “Txiki” i que va dur entre d’altres processos el dels Joglars i el cas Escala, contra la CNT. El exmembre del FRAP, escriptor i periodista, Manuel Blanco Chivite, condemnat a mort amb els últim afusellats del franquisme, pena que li va ser commutada. El director del documental, Adolfo Dufour, realitzador de més d’una centena de documentals entre el quals destaca “Viva la escuela moderna” sobre Ferrer i Guàrdia.ç

Jordi Oliveras

Es van fer 5 execucions el mateix matí, a la mateixa hora, una gran traca final. Final del règim. Un fet inqüestionable es que van fer coincidir varis consells de guerra per a poder executar a 5 militants antifranquistes, un festival de sang.

Un decret llei d’un mes abans de l’afusellament del 27 de setembre estableix el consell de guerra sumaríssim per terrorisme, la pena a imposar era la de mort, no havia escala, la de mort sense pal·liatius. Els judicis van ser una farsa en 4 hores s’havia de fer un escrit de defensa i proposar proves i les que es van proposar van ser sistemàticament rebutjades.

La intencionalitat política era clara, un signe d’afirmació i es va jugar amb la sang de 5 persones, es van commutar la pena de 6, que també estaven previstes, per donar una semblança de clemència.

Què passa amb la memòria d’aquestes persones? La Llei de la Memòria de 2007, en la qual es declara el caràcter injust dels processos per  motius polítics i es reconeix el dret de reparació a les víctimes d’aquests tribunals, doncs bé, en el súmmum de la desgràcia, passat 30 anys i per major escarni si els hi nega ser reparats per les injustícies sofertes. En el cas dels últims afusellats del franquisme la llei és contradictòria en si mateixa. Una llei que atorga quins van lluitar per la democràcia i quins no, els que ho van fer per les armes, en la lògica dels que governen, no tenen dret a res.

Manuel Blanco Chivite

Aquest treball va dirigit al jovent per a que coneguin la història més recent, la de la memòria perduda. Entre el 67 i el 75 va haver-hi 6 estats d’excepció, amb Franco viu.

Gipuzkoa i Bizcaia, van ser acabada la guerra considerades províncies traïdores, a mi m’encanta perquè jo vaig néixer a Donosti.

En el 3 darrers mesos del 74 es van detenir més de 1700 persones, aquesta era “la dictablanda del tardofranquismo”. Aquest mateix any 141.151 persones es van convertir en emigrants econòmics. Va haver,  entre el 74 i el 75, 80 segrestos de diaris i revistes, fins i tot una de ciència ficció.

Què ha estat de la memòria dels cinc del 27 de setembre? I de la resta?. Des del 69 al 75 va haver-hi molts morts, alguns sense detenció, sense judici, al carrer i a trets.  Són molts. Enrique Ruano, el jove estudiant, que “es va llençar per una finestra”, més tard a presó vaig coincidir amb un home que havia treballat a una funerària i va tenir l’oportunitat de veure el cos de Ruano i em va dir que ell havia vist suïcides i que no tenien aquelles marques al cos. Tenim el cas també de Cipriano Martos vilment assassinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, després de fer-li ingerir el contingut de varis còctels Molotov. Pedro Patiño, Ruíz Villalba (treballador de SEAT), Daniel Niebla, Juan Goikoetxea, Francisco Madrigal, Puig Antich, Miguel Roldán (per demanar aigua pel seu poble). Fins i tot un nen de 13 anys i una ciutadana alemanya a un control de carretera.

A Baena, a Vladimiro i a mi ens van jutjar pel codi de justícia militar, estaven acusats de “insulto de obra a fuerza armada”, més de 30 anys després del cop d’estat es continuaven fent consells de guerra contra civils.

Aquí no ha passat res, les persones que he enumerat que van perdre la vida, víctimes del terrorisme d’estat no cobren cap pensió, altres víctimes del terrorisme estan cobrant.

Adolfo Dufour




Un moment de la projecció on el públic, més de 200 persones, no va poder reprimir la seva estupefacció va ser quan la germana de Baena llegia la carta de la Casa del Príncipe, en resposta a la que va enviar el seu pare buscant la seva ajuda, dient que res es podia fer, document que anava signat per Armada, colpista del 23-F, que només va estar 5 anys a la presó i que ara resideix molt tranquil·lament  amb el seu títol nobiliari al seu pazo da Coruña.

Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i  per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.

ACTE DE SUPORT A EGUNKARIA AL CCCB. PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I ELS DRETS HUMANS.

Ahir es va celebrar al CCCB un acte solidari amb Egunkaria amb la presència de Martxelo Otamendi , que es va mostrar molt i molt agraït amb tot el suport rebut des de Catalunya en aquesta solidaritat històrica entre tots dos països”. “Ese túnel tan oscuro tenía una luz, la solidaridad de Catalunya”

A l’acte conduït per la periodista Rita Marzoa, en un Auditori ple,  van participar l’escriptor Ignasi Riera, l’exdirector de El Periódico Antoni Franco, la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, Eva Fernández, el director de Vilaweb Vicent Partal i Albert Martínez de La Directa i de l’Assemblea d’Okupes.

Després d’una petita projecció on es va poder veure a Acebes dient que el tancament d’Egunkaria era a favor de la cultura basca van començar les intervencions.

Martxelo Otamendi

Des del primer moment Catalunya es va mostrar solidària amb Egunkaria, 9 directors de diaris catalans van signar un manifest on es mostraven contraris al tancament d’Egunkaria.

Aquesta setmana ha estat a diferents llocs de Catalunya, el cap de setmana a Madrid i dilluns també pues es reanuda el judici. Un procés on no existeix acusació de la fiscalia sinó de l’AVT i de “Dignidad y Justicia”. Otamendi ha repetit fins a la sacietat que ni el diari, ni els acusats tenen o han tingut res a veure amb ETA. L’acusació primera es va basar en l’informe d’un guàrdia civil que deia que el diari estava financiat per la banda armada i que aquesta decidia la línia d’ Egunkaria, però cap pregunta en aquest judici ha volgut profunditzar en aquest punt.

El tancament d’Egunkaria va ser un avís a navegants, demostrar que ningú es pot lliurar de les pràctiques il·legals de l’estat com són les tortures, la supressió de la llibertat d’expressió o qualsevol altra vulneració dels drets humans. Va ser un atac frontal a la societat basca, a la seva cultura i a la seva llengua tancant un diari exclusivament escrit en èuscar que des de la seva fundació el 1990 fins el seu tancament per ordre judicial (del mateix jutge que va segrestar el Jueves) el 2003, va arribar a una tirada de 15000 exemplars amb 50000 lectors.

Nuestra labor era ofrecer un diario digno para que lo comprara el máximo número de personas, la línea editorial era para que esa gente se sintiera cómoda, el lector en euskera pertenece a un espectro amplio y no hemos tenido quejas por nuestro trabajo más allá de las que apuntaban a que se trataba mejor al Atlétic que a la Real”. “Egunkaria era la niña mimada de la cultura en euskera.

Hubo 10 detenidos de noche, a la 1’30 de la madrugada con perros y armas, 20 guardias civiles por cada detenido, gente conocida en diferentes medios, nombres sobresalientes de la cultura vasca de reconocimiento internacional, nada sospechosos. Estuvimos 5 días incomunicados y algunos de nosotros fuimos torturados.

El otro día le respondí a  un periodista, que me decía que demostrara que no era de ETA, que cuando el me explicara como demostraba él que no era de Al Qaeda yo le respondería con sus argumentos.

Egunkaria era plural, queríamos codearnos con el resto de la prensa en las mismas condiciones, en nuestras páginas aparecían todos, éramos un diario aceptado por la sociedad, una publicación normal sin denuncia alguna por parte de ningún lector. Hasta la Casa Real nos invitaba a sus actos como a cualquiera, aunque tengo que decir que no asistí.

Antoni Franco

Lliçons per extreure del cas Egunkaria.

Hem de tenir una radicalitat transversal sobre el compliment dels drets humans.

Urgència de justícia sense intervenció política, cosa que esta succeint des de la transició. Hem d’estar alerta.

El tancament preventiu d’un diari és un acte de violència, opressió de la llibertat d’expressió.

Tortures. Algunes víctimes d’aquest cas havien tingut dubtes sobre mantenir silenci per no fer mal el seu entorn personal. Un periodista que ha sofert tortura té l’obligació d’explicar-ho, d’informar, per això dono les gràcies a Martxelo.

L’absolució no serà prou, el que ha passat és molt greu i s’imposa l’exigència de responsabilitats.

Eva Fernández

Impunitat de l’Estat.

El missatge que envia el cas Egunkaria és que si els que suposadament tenen un coixí o un suport social poden viure situacions com aquestes que no els passarà a tots aquells que no ho tinguin. És un element repressor i dissuasori per a tots els col·lectius que vulguin desenvolupar la seva tasca crítica amb el que està establert.

És inexplicable el silenci social una vegada que es dona la criminalització de col·lectius.

S’han d’organitzar petites i grans resistències, ahir va ser Egunkaria, demà qualsevol altre.

Ignasi Riera

La criminalització de la llengua. Egunkaria era sospitós perquè estava escrit en èuscar.

Darrerament he estat treballant sobre els consells de guerra de la dictadura i s’estableix un paral·lelisme amb aquest cas. En aquests judicis no volien saber el que havia passat sinó condemnar. Es tracta de trobar una proba per petita que sigui per tancar-vos per sempre. Com l’Inquisició que no va pretendre mai saber que havia passat sinó imposar això que es va decidir que s’havia d’imposar.

Que us paguin per tot el que us han fet.


Albert Martínez

Volia ser crític però vull treure lo positiu. El tancament d’Egunkaria té una cosa positiva el tancament d’un cicle que va començar amb el tancament d’Egin. El juliol de 1998 es va tancar Egin i no va tenir la repercussió d’Egunkaria ni el suport d’aquest darrer. Quan es va tancar Egin Aznar va declarar “se pensaban que no  nos íbamos a atrever, pues sí, nos atrevimos”.  Amb el tancament d’Egunkaria es va produir el trencament del silenci, alguns ho van fer convençuts d’altres aprofitant les circumstàncies polítiques, el declinar del PP.

Existeix obediència deguda a polítiques que vulneren els drets humans.

Vicent Partal

Aquesta és una història d’excessos, set anys ho proven.

La part bonica és la construcció vers la destrucció. Molta gent en mig de la foscor negre ha volgut construir. Al País Basc han fet una història d’èxit que es haver construït un diari millor que arriba a més gent. Berria és un magnific successor d’Egunkaria.

Un dia li van demanar a Arthur Miller, lector del New York Times, què era un gran diari i la seva resposta va ser que un gran diari és una nació que parla amb si mateixa. Berria és un gran diari per a que la nació basca pugui parlar amb ella.

L'acte va acabar amb l'actuació del cantautor de Xàtiva Feliu Ventura.

CRBLL

Compartim amb Martxelo Otamendi la següent afirmació: és molt més greu la tortura en democràcia que la tortura sota dictadura. Amb el cas Egunkaria queda demostrada la indefensió ciutadana davant un estat que ha canviat el ser "garantista" per ser efectiu i ràpid, trepitjant els drets humans sense que la societat s'escandalitzi. Aquesta és la nostra vergonya. Tot el nostre suport a Egunkaria.

"Hi ha gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català ... és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi."

Més informació:

1 - El diari Egunkaria va ser fundat el 1990, esdevenint des d'aleshores l'únic diari publicat íntegrament en euskara. Abans va existir una efímera i valuosa experiència en el decurs de la Guerra Civil amb el diari "Eguna", que en aquella difícil situació va resistir fins a la presa franquista de Bilbao en juliol de 1937.

2 - A la línia editorial d'Egunkaria destacaven valors com independent, plural, progressista, nacional, promotor de la llengua basca.

3 - L'empresa editora es va fundar el 1990 amb aportacions de prop de 1500 accionistes.

4 - El febrer de 2003 l'Audiència Nacional va procedir al tancament del diari i a la detenció de 10 persones (nou directius i una desena persona sense cap vinculació amb l'estructura del diari). Cinc dels detinguts varen denunciar haver patit tortures en els dies que van romandre incomunicats en mans de la Guàrdia Civil. Entre tots han estat empresonats provisionalment durant 30 mesos.

5 - Se'ls acusa de pertinença a ETA. acusació que no té pas cap base ni es sustenta en cap prova.

6 - No endebades, el mateix fiscal ha sol·licitat l'arxiu definitiu del cas per manca de proves. Tanmateix, i tot i que no existeix acusació privada, l'A.N. ha decidit obrir judici, basant-se exclusivament en una acusació popular presentada per l'AVT i "Dignidad y Justicia", que sol·liciten entre 14 i 16 anys de presó per a cinc directius d'Egunkaria.

7 - El judici es celebrarà a Madrid en les properes setmanes, i ben possiblement sigui silenciat pels poders i per determinats mitjans de comunicació.

8 - El mateix dia del tancament del diari, els i les treballadores van editar un diari en euskara "Egunero". I només i que va prendre el testimoni i va ocupar el buit que deixava Egunkaria en la defensa dels valors i la cultura basca.

9 - Des del tancament s'han produït nombrosos actes de solidaritat a Euskal Herria i també a diferents punts de l'estat espanyol, destacant els celebrats a Catalunya, Madrid, Galícia, País Valencià o les Illes Canàries ... La repercussió mediàtica internacional del tancament d'Egunkaria és probablement la més gran que hagi tingut un afer basc abans.

10 - Ens enfrontem a una veritable retallada de drets i llibertats fonamentals: restricció de la llibertat d'expressió, atac a la pluralitat informativa, al dret al desenvolupament de la cultura i la llengua basca i a un episodi més de vulneració dels drets humans consumats amb les denúncies patides.

Aquesta lluita ens afecta a totes i a tots. Solidaritza't. www.egunkaria.info.

PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL "SEPTIEMBRE DEL 75"

• Data 26-01-2010
• Lloc: 8a planta Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (c/ Mallorca, 283)
• Horari 19.00 hores

 

La Comissió de la Memòria Històrica us convida el 26 de gener, a les 19 hores, a la 8a planta de la seu col·legial (c/ Mallorca, 283), al col·loqui 'Darreres execucions polítiques del franquisme'. Dins de l'acte es projectarà la pel·lícula 'Septiembre del 75', de Adolfo Dufour Andía. 

 

Aquest film va rebre el 2n premi de la Secció Oficial Tiempo de Historia del Festival Internacional de Cinema de Valladolid Seminici.

L’acte de presentació anirà a càrrec de l’advocada Pilar Rebaque Mas. Hi participaran com a ponents Jordi Oliveras Badia, advocat; Manuel Blanco Chivite, periodista i escriptor, i Adolfo Dufour Andía, director del llargmetratge.

Fitxa tècnica:

Direcció i Guió: Adolfo Dufour.
Producció: Mario Madueño i Samuel Martínez
Locució: Alberto San Juan

Intervenen: La familia Baena, Jorge Porrit, Manuel Reinoso, Xosé Luis Méndez Ferrín, Doris Benegas, Alberto Estévez, Jose Luis Morales, Pablo Mayoral, Manuel Blanco Chivite.

Fotografia: Miguel Ángel López, Pablo Mínguez, en color.
Muntatge: Nieves Martín
Música: José Ángel Lázaro.
Durada: 95’

Solidaridad con las Últimas Víctimas del Franquismo us convida a fer difusió de la projecció d'aquest imprescindible documental, que 35 anys després de les darreres execucions del franquisme ens explica a través de la vida i mort d'una de les darreres víctimes del feixisme, Xosé Humberto Baena, com van succeir aquells fets i la lluita per la Veritat, la Justícia i la Reparació de la seva família, a través de documentació i dels testimonis d'alguns dels protagonistes involuntaris d'aquells terribles dies de setembre on es van consumar els assassinats de cinc lluitadors antifeixistes.

FALANGE CONTRA LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ

El Tribunal Supremo admite una querella de Falange contra Garzón por investigar el franquismo

Público.es

El Tribunal Supremo ha admitido este miércoles a trámite una querella de Falange Española de las JONS contra el juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón por la decisión de éste de declararse competente para investigar las desapariciones durante la Guerra Civil y el franquismo.

 

En su auto, la sala de lo penal del Alto Tribunal admite la querella por prevaricación interpuesta por Falange y acuerda acumularla a las presentadas por los mismos hechos por el sindicato ultraderechista Manos Limpias y la asociación Libertad e Identidad al ser "en todo punto coincidentes".

Esta es la tercera querella contra Garzón que el Supremo admite por investigar los crímenes del franquismo. La primera la presentó el sindicato Manos Limpias, cuyo líder fue responsable de Fuerza Nueva, en mayo de 2009. En junio de 2009 el Supremo aceptaba la denuncia de la asociación Libertad e Identidad. Ahora le ha tocado el turno a Falange.

Garzón, titular del Juzgado central de Instrucción Número 5 de la Audiencia Nacional, se declaró competente para investigar los crímenes cometidos en la Guerra Civil y el franquismo en octubre de 2008. Fue una decisión que causó una gran polémica. El magistrado adoptó la decisión al entender que se trataba de delitos de detención ilegal en un contexto de crímenes contra la humanidad.

Apenas un mes después, Garzón decidió remitir la causa a los juzgados territoriales en los que se encuentren las correspondientes fosas. En un auto de 152 folios (pdf), el juez de la Audiencia Nacional acordó además extinguir la responsabilidad penal del dictador Francisco Franco en esta causa, así como la de otros 44 altos cargos de la dictadura, tras comprobar el fallecimiento de todos ellos.

El Supremo declara que es competente para la instrucción y enjuiciamiento de la querella de la Falange y acuerda que el magistrado instructor del caso, Luciano Varela, decida sobre la fijación de la fianza correspondiente y sobre si actúan con el mismo abogado que Manos Limpias y Libertad e Identidad.

La Fiscalía, partidaria del archivo

Por su parte, la Fiscalía había pedido al TS que archivara esta última querella al estimar que "no hay atisbo de actuación prevaricante en ninguna de las resoluciones que maneja la querella" y por la falta de indicios suficientes de la comisión de un delito.

Garzon declaró por estos hechos en calidad de imputado el pasado 9 de septiembre en el Tribunal Supremo, donde sostuvo que al abrir una causa sobre las desapariciones en la Guerra Civil y el franquismo no se apartó de la "finalidad legal" de investigar los hechos, depurar las posibles responsabilidades y, especialmente, dar protección a las víctimas.

Tras ello Varela pidió, entre otras pruebas, las normas de reparto de la Audiencia Nacional y ahora tiene que decidir si procesa a Garzón o archiva la causa. El pasado 22 de diciembre el abogado de Garzón, Gonzalo Martínez-Fresneda, presentó un escrito en el TS en el que se quejó del retraso "injustificado" en la instrucción, que considera "propia de un proceso inquisitorial". 

Garzón tiene pendiente en el Tribunal Supremo otras dos querellas, una de dos abogados por los ingresos que recibió durante su permiso académico en Nueva York, entre 2005 y 2006, y otra del defensor de un empresario imputado en el caso Gürtel por ordenar la grabación de las comunicaciones en prisión de los cabecillas de la trama.