EXPOSICIÓ DEL MEMORIAL DEMOCRÀTIC VÍCTIMES. QUINES VÍCTIMES?

L’exposició del Memorial Democràtic Víctimes pretén ser equidistant, però si etiqueta com a víctima a colpistes i col·laboradors necessaris, com l’Església, mare del nacionalcatolicisme, no pot ser-ho. Lamentablement vivim temps de revifalla feixista, temps que no són per a l’equidistància perquè aquesta no és sinònim d’equanimitat. El Memorial Democràtic a vegades oblida les obligacions que comporta el seu cognom, Democràtic, i oblida també quina hauria de ser la raó de la seva existència, qüestió que ja hem denunciat diverses vegades. Les víctimes de la rereguarda i els caiguts per dios i la patria, gens demòcrates, van tenir tot el reconeixement oficial de la dictadura, van ser honorats, condecorats, premiats els seus familiars, catalogats com a màrtirs i canonitzats, i aquells que van quedar mutilats subvencionats o col·locats en l’administració. Per tant, la raó del Memorial hauria de ser donar reconeixement i fer justícia a través de l’apertura de la gran fossa de silenci de la dictadura i la transició a les víctimes del feixisme, quantitativament moltes més i el seu patiment molt més gran, agreujat per la censura, la repressió, l’espoli i l’exili. Víctimes sense pa i amb molta, molta pena.

El Memorial Democràtic havia de venir a solucionar tot això, ho havia de fer amb veritat, amb pluralitat, marcant molt clarament la línia entre franquisme i democràcia, entre feixisme i antifeixisme, no fent servir el marc de la farsa de la reconciliació nacional parlant de guerra civil equiparant bàndols, perquè això també és blanquejar el feixisme que ens envolta. En aquests temps tan tèrbols on la línia entre el que es pot tolerar i el que no, tristament és tan feble, de vegades invisible, no es pot muntar una exposició com aquesta que és visitada pels col·legis i instituts, perquè dona peu a la confusió, catalogant botxins com a víctimes.  Qui va anar al front a lluitar contra la legalitat republicana al costat dels colpistes feixistes no és una víctima que hagi de ser recordada per un Memorial Democràtic, quan encara queden tantes i tantes víctimes dels assassins de la democràcia sota fosses anònimes. A nosaltres ens fa molt de mal que sota l’epígraf víctimes estiguin representades persones que van deixar la seva vida lluitant per la democràcia, per la república, al costat de qui va conspirar i es va aixecar contra aquesta.

Aquelles persones que ja tenim una edat, estem fartes de sentir allò de “tots van matar” i de que ens demanin pels mossens i les monges, que van seguir majoritàriament les consignes de la seva cúpula catòlica, que es va aixecar contra la República en defensa dels seus interessos econòmics i per a conservar el seu poder efectiu. No va ser una guerra contra el seu déu sinó contra els seus representants a la terra. A les trinxeres republicanes van haver-hi també catòlics, però defensors de l’estat laic i per tant de la divisió de poders. No es tractava de religió sinó dels interessos d’aquells que sempre havien estat al costat de l’opressor. Però aquest context no s’explicita a aquesta exposició. I per a continuar amb allò dels tòpics, també hem escoltat lo dolents que eren els anarquistes, reduït el seu ideari a matar monges i capellans. Aquest reduccionisme es pot veure a Víctimes, que dedica proporcionalment més espai a l’Església que a les víctimes assenyalades, vexades i robades per aquesta institució, com va ser el cas del nostre company Pere Fortuny, fill del darrer batlle republicà de Mollet del Vallès o de les dones empresonades que van haver de patir la manca de caritat cristiana i la crueltat de les monges carcelleres. La repressió franquista per motiu de gènere, condició sexual o religiosa no té rellevància en aquesta exposició.

Una altra evidència de la tendenciositat d’aquest treball és el seu fil musical. És terrible seguir aquesta exposició mentre sents una vegada i una altra a un volum insofrible música sacra tocada per un orgue d’església que es talla estrepitosament imitant els efectes d’un incendi. D’això no es pot dir objectivitat, tota l’exposició queda en qüestió només per aquest fet. Es podien haver fet servir cançons republicanes del front, discursos d’en Companys, crits sota les bombes, altres documents d’àudio de personatges antifeixistes...

Les nenes i nens que visitin aquesta mostra poden marxar a casa perfectament pensant que l’Església és bona i màrtir, els anarquistes dolents, els republicans per condescendents amb els anarquistes també dolents, menys aquells que salven mossens mentre són perseguits pels anarquistes, aquests són mig bons.

Víctimes és un treball que no és just per a les víctimes del franquisme, no tenen el mateix espai unes que altres, la part més ampla i lluminosa està dedicada a les víctimes de la rereguarda. Els judicis franquistes, la repressió dels darrers anys del franquisme i les fosses estan mig amagades, a les fosques i amb poc detall.  Però existeixen víctimes que no apareixen com els maquis o Cipriano Martos o Txiqui, un dels darrers afusellats pel franquisme a Collserola. Què passa amb els 60, 70 i 80, on són les víctimes de tortures? On són les víctimes de la Transició?

És significatiu que tractant-se d’una exposició de víctimes es dediqui tres panells i una vitrina als metges i als seus triomfs mèdics, que van salvar moltes vides. Mentre només es dedica un als morts als camps nazis, amb els centenars de catalans que van patir un horror que costa descriure amb paraules. També crida l’atenció que en una exposició generalista es parli dels gulags i de què els republicans que no van poder tornar a casa van acabant compartint gulag amb membres de la División Azul. Arribats a aquest punt es podria haver aprofitat  per a explicar que l’aliada URSS va donar més de vint milions de vides per plantar cara a Hitler i els seus exèrcits, rescatant a Europa d’un escenari dantesc. Més de tres milions de soviètics van morir als camps d’extermini.

També hi ha detalls que et deixen una mica perplex com representar una terra d’acollida com ha estat Catalunya en una exposició de caire generalista en algunes qüestions i tan detallista en altres, posant el focus en els problemes que causaven les persones refugiades i en les queixes dels ajuntaments per la falta de mitjans per atendre-les. La persona que vingui de fora a veure aquesta exposició pot endur-se la imatge d’una Catalunya, que no va acollir sinó que va patir a la gent que fugia de l’ocupació franquista, quan això no va ser així ni molt menys. Totes coneixem testimonis d’acollida que parlen de solidaritat, respecte i amor. 

Una gran fita de la societat catalana a través de les entitats de memòria, i especialment de la Comissió de la Dignitat, ha estat l’anul·lació dels judicis del franquisme per unanimitat del Parlament de Catalunya. Un fet que hauria d’estar remarcat en aquesta exposició al menys amb alguna fotografia d’un dels moments històrics més emotius que s’han viscut al parlament català i del qual associacions que conformen el Consell de Participació del Memorial Democràtic vam formar part.

Ens resulta molt insuficient que amb un paràgraf s’expliqui les condemnes a mort com a repressió judicial i que amb una xifra freda es resumeixi els afusellaments de més de tres mil antifeixistes. Si hi ha espai a la vitrina de sota, pensem que no cal ocupar la meitat d’aquesta amb dos grans arxius definitius decoratius, quan es poden exposar documents i fotografies per mostrar la salvatge repressió. 

Dins del capítol fosses podem observar que s’aprofita aquest, més que per a parlar de les víctimes, per fer publicitat institucional, com la del programa d’identificació genètica, un programa més que millorable.* 

També volem recollir la queixa del nostre company Pere Fortuny de l'Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, que ja va advertir i va demanar rectificació davant l'asseveració de què al Fossar de la Pedrera estan enterrats tant víctimes de la república com víctimes del franquisme.

No hi cap dubte que fins avui han existit víctimes còmodes i incòmodes. Encara avui és més fàcil parlar de les víctimes asèptiques políticament com les víctimes dels bombardejos que de la guerrilla antifranquista o del 27 de setembre. Fer això és etiquetar les víctimes antifeixistes ficant-les en calaixos que es poden obrir i altres que es tanquen amb clau. Aquestes conductes són inadmissibles des del punt de vista dels drets humans i des del deure democràtic de memòria. Aquestes conductes confonen i blanquegen el feixisme dotant-lo de legitimitat i legalitat. Després no ens hem d’estranyar què la gent jove, i no tan jove, voti amb naturalitat partits negacionistes que s’exhibeixen amb els símbols dels botxins colpistes sense gens de vergonya, pensant que són demòcrates, i fins i tot víctimes, víctimes dels rojos, que no oblidem, van donar la seva vida pel seu dret a vot.

Com a entitat de memòria, com a familiars de víctimes i com a víctimes, ens sentim menystingudes i ofeses per aquesta exposició. No es fa palesa la impunitat, la manca de justícia, ni es recull que les nostres víctimes i els seus familiars han demanat empar a la justícia universal a la República Argentina. Recordem que els crims de lesa humanitat patits per les víctimes del franquisme i la transició són imprescriptibles. No oblidem.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

*Ara l’administració no sap donar notícies concretes d’on són les mostres d’ADN dels familiars que van crear el primer banc genètic de famílies de víctimes de desaparició forçada a Catalunya, mostres que han de trobar-se degudament custodiades al banc de la Vall d’Hebron. Per aquest motiu ja s’ha interposat una denúncia a un jutjat català per part d’un familiar afectat reclamant document de pertinença de la seva mostra d'ADN al nou banc d'ADN del programa d'identificació genètica, tots el resultats de les comparacions fetes, cos a cos, amb el seu ADN amb les restes exhumades fins ara i còpia de les dades digitals de seqüenciació del seu ADN.