EL MEMORIAL DEMOCRÀTIC JA NO ÉS DE TOTS

Ahir a la Conselleria d’Interior es va celebrar una reunió informativa dins de la campanya passegem a la néta d’en Companys. En primer lloc volem deixar ben clar que no tenim res contra la família Companys, més encara coneixent la postura d’altres membres de la mateixa, que no estan d’acord amb la manera com s’han fet les coses. Quan estàvem disposats a entrar a la reunió va aparèixer la senyora Bono amb la senyora Mª Lluïsa Gally i es va dirigir directament a la senyora Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat, interposant-se entre ella i la senyora Gally. Tot seguit va informar-la de que no estava invitada a aquella reunió (reunió informativa com tantes altres celebrades que han estat obertes a totes les associacions). Hi va haver un seguit d’intercanvis de paraules entre les que destaquen les que la senyora Directora del Memorial Democràtic va dirigir a la representant de la Comissió de la Dignitat: “després de tot això que ha passat” (referint-se a l’acte de desgreuge) [no podeu estar presents a la reunió]. L’argument primer va ser que havien de ser entitats històriques, però allà hi havia entitats que no ho eren, després que havien de tenir afusellats (aquest requisit el complim) i més tard ens vam assabentar que la condició era tenir represaliats pel franquisme (que també el complim). A continuació la senyora Pilar Rebaque, represaliada pel franquisme, va preguntar: Em diu que no puc entrar? resposta: Sí. Em diu que marxi? resposta: Sí. Després d’això els membres del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat li vam demanar a la senyora Bono: Llavors, nosaltres també marxem? resposta: Vosaltres qui sou? i una vegada informada ens va dir que nosaltres també havíem de marxar. Com aquella reunió havia estat muntada de manera clandestina i secreta va voler saber la senyora Directora qui havia estat el que ens havia informat, nosaltres no vam dir res, no fos el cas que augmentés la llista negra.

La qüestió és la següent: es pot muntar en un cas com aquest, en el que s’està parlant d’una figura que ens pertany a tots, una reunió tancada?, és el Memorial Democràtic la casa de tots o és la del senyor Saura i la senyora Bono?, es pot negar l’entrada a la casa de tots, a una sessió informativa, a associacions que treballem per a la memòria històrica, algunes de tant prestigi com és la Comissió de la Dignitat?, es poden prendre decisions com aquestes en funció de si ets crític o no?, és això democràcia? Si és així, que a partir d’ara només es digui Memorial, el cognom li sobra.

CAMPANYA D’INTOXICACIÓ

Avui continua la gira institucional amb la nèta d’en Companys que sota el títol “Obrim una porta” només pretén tancar la porta dels que lluitem per les anul·lacions dels judicis franquistes. Després de la humiliació d’anar a demanar al ministre el famós certificat de bona conducta, comença tot un camí ple d’ incerteses. Si passem per alt el fet que la Generalitat de Catalunya està convertint un deute històric en un circ polític, demagògic i vergonyós, que atempta a la dignitat de la mateixa institució, ens trobem davant d’un futur sense garanties.

1. L'ex-president de la Generalitat és un represaliat amb sort perquè compleix el requisits per demanar el certificat i després la revisió del seu judici. Què passa amb els que no compleixen el requisits i són tan víctimes del franquisme com ell? Per demanar aquest passi a la següent ronda es va haver d’aportar un munt de documentació (per demostrar que el ex-president, President per a nosaltres, de la Generalitat mereixia tan gran honor). Què passa amb la gent que només té el consell de guerra del seu familiar?
2. Segons un reputat jurista aquest document que tan amablement donarà el Sr. Bermejo no té validesa jurídica per demanar la revisió.
3. El fet de demanar la revisió no garanteix el resultat “positiu” de la mateixa.

Qui l’hauria de dir al Sr. Companys que seria màrtir dues vegades i que la segona seria la mateixa institució que ell va presidir la que s’aprofitaria del seu nom per després ficar-lo en un calaix tancat amb clau.

Aquesta campanya de rentat de cara a la mal anomenada Llei de la Memòria pretén, entre d’altres coses, arraconar les associacions que continuem exigint justícia, traslladant a l’opinió pública la idea de que existeixen els suficients mecanismes per fer justícia a les víctimes del franquisme i volent tancar definitivament un debat que comença a ser un problema per a ells. Una perversió.