GARZÓN I LA FISCALIA. DE L'EUFÒRIA A LA RESERVA

Quina por té aquest Estat de vodevil que no deixa de jugar a les situacions?

Desprès de la interlocutòria de Garzón, valoracions jurídiques a part en les quals no es posarien d’acord ni els mateixos juristes, i reconeixent el fet històric que suposa el que allà s’exposa, ve la segona part. Segones part mai van ser bones. Després de la possible comissió per part de la Plataforma d’entitats promotores d’aquesta interlocutòria i de la decisió del jutge d’anomenar com expert a Jiménez Villarejo es presenta, en el cas més que hipotètic de que la fiscalia no pogués tombar l’escrit de Garzón, un futur molt incert. Encara tenim molt present que el combatent Jiménez Villarejo, heroi de la memòria va passar a vilà de la nit al dia per la indefensable defensa de l’acord adoptat entre IU-ICV i PSOE, tancant la porta a la justícia que tant esperàvem i portant desunió i desil·lusió a les entitats memorialistes, les quals buscaven veritat, justícia i reparació. Un cop molt dur que va provocar una pausa en un moment àlgid del moviment. Missió complerta. El que va passar després creiem va tenir un cost electoral pel partit. Però al senyor Jiménez Villarejo li va reportar un bonic càrrec per la seva tasca “pedagògica” de confusió de l’opinió pública amb les seves classes magistrals de semàntica on il·legítim es convertia en sinònim d’il·legal. Pensava aquest senyor que no tenim diccionaris a casa. La gran diferència és el valor, perquè si es declara il·legal el règim franquista, els seus tribunals i les seves sentències, no s’hauria de fer un pelegrinatge sense futur per aconseguir les anul·lacions dels judicis franquistes. I d’aquesta manera ni Peiró, ni Companys, ni Grimau, ni Puig Antich, ni ..., tindrien que passar per una humiliació gratuïta per res. Desprès t’assabentes que el fiscal Javier Zaragoza és amic íntim de Garzón i que ha estat informat de tots els moviments per part del jutge. De que el fiscal és del grup dels progressistes, encara bo, que fa molt bé el seu paper de “poli” dolent que ens ve a dir que ja tenim prou amb la llei 52/2007, que no ens cal més eina que aquesta per fer justícia. Zaragoza confon els termes caritat mal entesa i justícia. Per a que hagi justícia ha d’existir un fet punible, un culpable i una sentència, no és fer un forat al terra perquè et donin els ossos del teu avi dins d’una caixa de plàstic, la qual cosa és estupenda però insuficient. Ahir el diputat Tardà, va parlar d’un fet que el Col·lectiu també va observar al seu moment, i és el que després de 2 anys, just quan apareix el cas Totenkopf (recordem que aquest si ha estat admès a tràmit a l’Audiencia Nacional), Garzón decideix a la tornada de les seves exhumacions colombianes treure la demanda del seu calaix amb un ressò als mitjans aclaparador (que ja ens sembla bé). A tot això el Govern ha estat molt calladet, només el típic “respectem la justícia” i ja tenim una llei de la memòria, no ens cal més. Zapatero ens insulta a tots amb la seva declaració: “el franquismo está absolutamente juzgado por la historia”. Quina història senyor Zapatero? la que no s’explica a les escoles, la que no arriba al ciutadà sense massa interès en el tema, la que publiquen els revisionistes als seus Best Sellers, la del PP i la COPE, .... Encara suposant que la història, l’esdevenir del temps l’hagués jutjat, on és el veredicte? I a més, l’únic jutge hauria de ser l’estat democràtic representant dels ciutadans condemnant sense excuses i declarant el franquisme il·legal.

Si tot això resulta ser una obra de teatre on alguns actors no saben quin paper els tocarà representar, potser la teoria de l’operació conspiració “punt final” comenci a tenir crèdit. I per què això es així? Per què ens toregen aquells que ens posen les banyes ideològiques? Que surtin i que ens diguin a la cara que no es farà res que vagi més enllà de la llei de la memòria, que ja els està bé com està muntat el negoci i que no volen treure a l’avi “camisa vella” de l’armari. Que la transició està beneïda, la monarquia santificada i els assassinats enterrats, encara que alguns no sabem on. Seria un gest d’honradesa, una paraula que també surt al diccionari.

Si només volem treure els morts de les fosses no tindrem massa problemes, però que ningú demani justícia, que no vulgui saber el nom de l’assassí, que no es demani anul·lar cap judici franquista, allò que va quedar lligat i ben lligat amb l’ajuda dels que s’omplien la boca de lluita antifranquista, que no el cor, ni el cap.

Què passa amb aquest país de covards o de pocavergonyes lligats a la seva cadira? Quines opcions ens queden? No criticarem el jutge per un futur que no coneixem, siguem cautes, però si critiquem molt durament a una fiscalia de moral miserable amb un paper totalment indecent. Donarem suport per a arribar el més lluny possible a aquesta interlocutòria, per a intentar reescriure un final a aquesta obra, diferent del que interessa als empresaris de la funció, que no són altres que aquells que van fer realitat aquest insult a les víctimes que és la llei de la memòria.

I ens queda una opció, la III República.