LA BATALLA DE LA MEMÒRIA

Si aquest documental ens parlés veritablement d’una batalla per la memòria es podria dir que aquesta l’hauríem tornat a perdre els de sempre. Es tracta d’un treball que busca tant l’equilibri, que queda clarament descompensat a favor de la tesi dels dos bàndols, tots van matar i ens ofereix un final que molt bé es podria definir com de sopar de germanor i reconciliació nacional, o sigui, un altre cop els vencedors perdonen als vençuts: Sembla que no són tan dolents aquests rojos que han aprés la lliçó de parlar de les seves raons amb moderació i submissió.

Des de l’àmbit de la recuperació de la memòria podem dir que és el tipus de treball que perjudica a tots aquells que estem lluitant perquè es faci Justícia a les víctimes del franquisme. Es torna al tòpic: és normal que si uns van matar gent de dretes, cures i monges els altres es volguessin venjar, amb una equiparació injusta, que només posen en evidència unes veus discordants tan febles que gairebé no es senten.

Gent propera a la comarca ens comenta que és molt difícil la situació a les terres de l’Ebre, sobre tot a la Terra Alta, on encara no s’han tancat les ferides que la primera reconciliació nacional havia pretès guarir. Això vol dir que queda molta feina per fer, que s’ha de ser valent, que no es pot tolerar que un historiador que fa un pregó tingui prohibit parlar de la Guerra Civil i que sigui escridassat, que els vençuts encara hagin de disculpar-se per voler explicar la realitat dels fets i per assassinats que no van cometre, mentre des de l’altra posició es segueix exposant amb tota la barra que la repressió franquista era necessària, com un missatge de normalitat.

Que a la muntanya encara quedin ossos de soldats a cel obert (com mostra aquesta cinta), que a Tortosa llueixi el gegantí monument franquista al riu (que de moment no es mourà d’aquí), que una persona li digui amb una altra davant de la càmera que si van matar el seu familiar seria perquè alguna cosa va fer i l’altra l’hagi de disculpar dient que no, que era un tros de pa, són símptomes de que molt poc han canviat les coses. I no es pot disculpar dient que són coses de vells perquè aquest discurs t’ho trobes a diferents edats, entre la minoria que tenen interès per aquest tema.

Parlar de les coses de casa fora de casa sempre és senzill, però fer-ho al teu poble és molt més difícil. Per la democràcia i per la justícia hem de assolir el compromís de valentia i si no estem preparats és millor no fer alguns treballs.

Vam anar a veure aquest documental al Tradicionàrius atrets pel seu títol i en un principi, per la presentació que va fer el director, prometia molt. Ens va parlar de la resignació de la societat davant la crisi fent referència a la conversa que va tenir amb un taxista, comparant-la amb la resignació de la gent en la seva terra, resignació antiga, de silenci, ens va parlar dels 700 afusellats pel franquisme. Però quan va finalitzar la projecció vam quedar decebuts, no tan sols pel film sinó per tots els aplaudiments que van sonar a la sala. I perquè encara que es va animar al públic a fer preguntes sobre el que s’havia vist, ningú no va fer-ne cap.

La bona voluntat hi era present, però de vegades amb això no n’hi ha prou. Són temps pel compromís amb la memòria, no només per observar-la des de lluny.