dilluns, 30 de març del 2009

MANIFESTACIÓ CONTRA LA CRISI, EN CRISI



Érem pocs, és evident, passejàvem per un recorregut ja conegut, quasi els mateixos de sempre, però potser esperàvem massa del moment actual. Tenim els elements objectius per a fer esclatar la gran protesta en qualsevol altra lloc, però no ho aconseguim. Amb menys s'han fet vagues generals en altres ocasions. Potser ens hauríem de seure a reflexionar més sobre aquest fenomen, tant decebedor, que estem visquen. Està la teoria de que no arribem a la gent de a peu, és veritat, però la situació si li arriba i no l'empeny a sortir al carrer. Altra és que la gent surt al carrer quan percep una situació d'injustícia: la mani dels estudiants, la de Palestina, llavors deu ser que no perceben la crisi com una injustícia, que pateixen per culpa dels que s'han enriquit amb l'engany i l'estafa.



Els treballadors estan renunciant a la revisió salarial, és més, estan reduint el seus salaris sense garantia de conservar la feina més enllà d'uns mesos. Els sindicats oficialistes i els partits amb tota la seva publicitat, diners i poder de convocatòria van treure al carrer una xifra de la que es riuen la COPE i els pro-vida. Llavors no és problema tans sols dels convocants sinó que es fa palès que tenim una societat malalta de conformitat, la que s'ha estat construint en els darrers anys d'especulació i consumisme desenfrenat.




Hi va haver moments que els manifestants semblaven una desfilada que el públic es mirava amb cara de que fan aquests, pues estàvem defensant els seus drets, els dels seus amics i familiars.

I potser tenen raó tots els que diuen que la gent desconfia de massa sigla barrejada, potser hem de saber renunciar a l'espai particular per l'espai comú, però també la gent s'ha d'acostumar a veure plataformes on des de diferents idees, moltes vegades properes, es treballa des de la pluralitat i la horitzontalitat, que és la manera de construir la democràcia i de defensar els nostres drets.

Aquesta vegada nosaltres vam renunciar a portar pancarta i logos, érem uns ciutadans més aixecant la nostra veu, la veu dels que patim la crisi.