HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME A VALÈNCIA - 17 ABRIL

Més de 2.000 persones assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementeri general de València

 El passat diumenge 17 d’abril tingué lloc l’acte l’homenatge i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de persones ha acompanyat la comitiva, responent a la convocatòria de les següents organitzacions: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat , PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. També altres associacions, col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual, en nombre de 212, han signat el manifest unitari.

De la porta principal del Cementeri ha partit la comitiva a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil nou-cents trenta nou". Anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que s’ha arribat al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit per l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana. D’esquenes al mateix els assistents han guardat un minut de silenci per totes les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga (Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a les pròpies fosses. Aquest lloc és probable que siga quotidianament traspassat per gents que van a recordar els seus morts –de fet alguna flor n’hi havia quan la comitiva hi va arribar- però sembla que està prohibit quan, simplement vol dipositar-se una corona i alguns noms que recorden als que l’ocupen des de fa tants anys. Òbviament, i com a cloenda de l’acte els assistents entraren respectuosament i deixaren en eixe recinte, que tant preocupa a les autoritats, les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es va procedir a la lectura del manifest.

Les colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa , la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels diferents moments del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència d’aquests fossars. I és que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. És, doncs, més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.

Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.

Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel•lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.

 Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.

Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel·lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.