BELLVITGE: CAP ALS CENT DIES DE LLUITA

Fa poc va morir un Fraga que el 1976 va dir allò de la "calle es mía" justament per la impotència de veure que els carrers no eren seus, eren dels treballadors i treballadores, dels veïns i de les veïnes que a Euskadi i a Catalunya, concretament al Baix Llobregat, rebien els pals de la seva policia per reivindicar els seus drets laborals i la dignitat dels seus barris. Aquells homes i dones que van plantar cara al franquisme, que van lluitar per tenir escoles, carrers, clavegueram, il·luminació pública i centres de salut  són els mateixos que avui es neguen a que es tanqui l’ambulatori que va ser el triomf de la reivindicació per a tota la comunitat.

Escolta CIU: de Bellvitge a Washington

De la superba postura de CIU respecte al tancament dels primers dies a la negociació oberta en aquest moment que compta amb el suport de tots els grups parlamentaris, excepte el del govern, han canviat les coses. Això ha estat possible per la resistència i la determinació d'uns centenars de ciutadans i ciutadanes de Bellvitge, amb el suport d'altres milers, que van ocupar el centre i no l'han abandonat un sol instant. Per torns, aquests veterans de moltes altres lluites pel barri, han fet guàrdia 24 hores dormint al mateix centre en matalassos i amb les mantes que es porten de casa.  Molt ben organitzats i millor avinguts parlen de l’actualitat, fan crítica i també tenen temps per a fer mots creuats i riure una mica, mentre defensen que no es tanqui el centre i denuncien les retallades.  Un d'ells ens ha dit que la clau de l'èxit i de la unió és centrar-se en un objectiu molt clar: evitar el tancament, un objectiu compartit per  tothom i que es reflexa en la pluralitat dels que durant tants i tants dies s'han mantingut ferms, s'han manifestat pels carrers de la ciutat, i de Barcelona, milers de veïns i veïnes, els que han tallat cada dimecres la Gran Via, els que cada tarda fan reunions i preparen accions. Un altre dels companys ens explicava que dues vegades en dos actes oberts han rebut als parlamentaris que han quedat impressionats per la resposta ciutadana fent petits els espais públics per acollir-los.

Esperen guanyar aquesta batalla, salvar el seu CAP amb els metges de capçalera i els especialistes, un centre necessari pels més grans que no poden fer ús de les alternatives que els hi ofereixen per manca d’accesibilitat.

Bellvitge és Bellvitge es han dit amb orgull, i motius en tenen per sentir-se orgullosos. Continua sent una pedra en la sabata d'aquells que volen atemptar contra els drets adquirits amb la lluita i l'esforç dels que van fer de Bellvitge el que es ara, els que van parar la construcció de més torres, que van inutilitzar maquinària per a aconseguir-ho sense por a les conseqüències.

Els representants dels que també van formar part del cinturó roig de Barcelona continuen vius, actius i reivindicatius. Així que seria injust dir que els avis han sortit de les seves cases per a defensar el CAP, són els homes i les dones que mai han deixat de tenir consciència que els drets es guanyen lluitant per ells, no durant unes hores sinó durant el temps que calgui fins a vèncer.  Només esperem que aquesta gent tingui el relleu generacional que es mereix per a veure que el seu llegat ciutadà tindrà futur i que Bellvitge continuarà sent molt Bellvitge.

El proper diumenge a les 20.30 al Canal 24 horas "Las batallas del abuelo", un reportatge sobre diferents lluites que porten endavant els nostres avis i àvies, on es recull la batalla de Bellvitge.