L'advocada Pilar Rebaque de la Comissió de Memòria Històrica de l'ICAB va ser l'encarregada de presentar l'acte on vam tenir oportunitat de veure parts d'aquest necessari documental que es tornarà a passar pel Canal 33, dissabte vinent, i que es pot continuar veient a la xarxa a la pàgina de TV3. La Pilar va llegir la contraportada del llibre Els internats de la por de la Montse Armengou i el Ricard Belis que s'ha fet a partir de tots els testimonis de les persones que van intervenir al documental i que no van poder ser recollits a la cinta.
Més informació cliqueu foto.
"Em costa confiar en la gent que m'aprecia i no sé deixar-me estimar. Suposo que em vaig construir una cuirassa per sobreviure en aquell món. Allà nosaltres no érem res, la morralla de la societat: fills del pecat, pares a la presó, nens abandonats... Ningú responia per nosaltres i els nostres destins els marcava amb impunitat total un sistema feixista tocat per la mà de Déu."
No es podria explicar millor.
La Montse Armengou va començar recordant l'Anna Huelves que ja no és amb nosaltres, la seva força i com va poder morir en pau després de la seva entrevista amb el tribunal eclesiàstic, que la va reconciliar amb Déu, un fet que per a ella va ser molt important. L'Anna que va ser batejada amb nom d'home i va morir com a dona no va poder veure l'estrena d'aquest treball. També va disculpar l'absència d'en Joan Sisa que no es trobava bé per poder compartir la taula.
La directora va reflexionar sobre com treballs com aquests, com treure a la llum totes aquestes històries com un fet pedagògic social haguessin evitat molts casos que han continuat produint-se. Si això hagués contribuït a veure aquest drama no com un fet personal i aïllat sinó com una qüestió que afecta el conjunt de la ciutadania per la seva expansió. No és la mala sort individual sinó un sistema que ha aconseguit perpertuar-se i que té les seves profundes arrels en el nacionalcatolicisme. Així es va passar de la repressió política a la moral i després a l'econòmica i el nexe d'aquests estadis és l'establishment franquista. Potser amb treballs com "Els internats de la por" casos com els del col·legi dels Maristes s'haguessin pogut evitar.
Aquest patiment ho van sentir especialment les dones separades i solteres, per motius polítics, morals i de conducta sexual. La discriminació de la dona i el masclisme arrelat ho impregnava tot, fins i tot entre l'esquerra. La Montse va explicar com la Montserrat Roig quan estava preparant el seu llibre "Catalans als camps de concentració" va assistir a una trobada de supervivents i es va dirigir a la Neus Català que hi era allà i li va demanar que si no va haver dones als camps d'extermini perquè quan va fer la mateixa pregunta als homes que eren allà van contestar que no.
L'advocada Montse Fernández Garrido de la Comissió per a la Igualtat de Drets dels Nous Models de Família, va comentar que la discriminació de la dona entre els companys de l'esquerra era habitual i va comentar el cas d'un dirigent socialista que va treure-li les nenes a la seva dona i la va enviar a la presó pel fet d'haver-se separat. La Montse va fer un retrat d'ella mateixa, filla de família represaliada pel franquisme, emigrada, barraquista, que oficialment va venir al món com filla de mare desconeguda, podria haver acabat com una nena desapareguda. Això era perquè com la seva mare era separada li van posar els cognoms del pare, la dona no tenia drets. Un fet habitual segons va explicar la Pilar Rebaque, molta gent va haver de refer els seus cognoms.
La Montse va comentar que és curiós que la majoria d'edat de la dona fos per llei fins al 72 els 25 però per a fer-se monja només calia tenir 16 anys i no calia consentiment patern. També ens va informar que pròximament s'entrevistarà amb l'arquebisbe de Barcelona i li traslladarà la iniciativa que va emprendre després de veure aquest documental el Col·lectiu Feministes de Catalunya, una recollida d'adhesions a la demanda de petició de perdó de l'Església i de reparació a totes les seves víctimes. Us podeu adherir al correu mfgarrido@icab.cat.
Consuelo García de Cid i Encarnació Clotet.
El testimoni de l'Encarnació Clotet. Només era un número.
"No tenia nom, era el número 90". Filla de mare soltera que va marxar a Amèrica deixant-la amb uns avis que es desentenen i als 11 anys la Junta Provincial del Patronato de Menores l'interna a les Josefines de Lleida. "El meu avi va ser guàrdia del President Companys i represaliat, jo tenia els cognoms catalans, així que era la roja. Les de la Junta de Protección de Menores erem les més maltractades ens deien las de la raza calé. Allà va treballar sense descans brodant per les núvies riques de la ciutat que pagaven aquesta feina a les monges, elles mai es van beneficiar d'aquesta explotació infantil. Als setze anys li van dir que si volia estudiar, ella va dir que sí i va signar un document que la va portar a Madrid com diu ella a una presó per a dones on va seguir en règim d'explotació i sense cobrar res "treballant com una burra per uns grans magatzems" que sí pagaven a les monges. L'Encarnació té dues filles, nétes i una besnéta meravelloses i sempre les ha protegit perquè no haguessin de passar per un calvari com el seu. Va acabar dient: "Crec en Déu però no perdono a l'Església i els seus intermediaris.
El testimoni de la Consuelo García de Cid. Per a les monges era la política, per a les internes la pija.
La Consuelo es va haver de guanyar les seves companyes, ella estava allà per voluntat dels seus pares que als 15 anys la internen per la seva rebel·lia contra el sistema franquista. Va ser un número més del Patronato de Protección a la Mujer presidido por Carmen Polo de Franco. Para el règim "erem totes unes golfes i les detenien pels carrers. Es passejaven pels bars i discoteques a la caça per dur-les a les monges trinitàries, les feien exàmens ginecològics, les verges eren denominades completes, les altres incompletes, aquestes anaven a llocs pitjors. Arribaven de tots els punts d'Espanya. Trebàllavem a destajo ara comprenc les jubilacions que gaudeixen aquestes monges ". Hi havia noies a les quals els havien tret els fills i arribaven amb els pits embenats i hemorràgies postpart. Altres internes s'encarregaven d'omplir les fitxes d'aquests naixements directament amb el nom dels pares adoptius, així la mare biològica desapareixia.
Totes dues destaquen que sense les xarxes socials i internet aquest treball no hagués estat possible, tota la gent que ha sortit d'un armari molt fondo i obscur del qual la societat no ha volgut obrir les portes i alliberar tantes històries de la pudor de naftalina franquista, mirant cap altre costat o ficant aquestes històries en el calaix de coses que passen. Fins i tot es continuen donant premis a les diferents ordres religioses que van tenir un paper molt actiu en la repressió franquista com el de l'any passat de drets humans a les Adoratrices entregat per l'actual rei.
En el torn de paraula del públic van intervenir una mare a la qual li van robar el seu fill l'any 73 a l'Aliança denunciant que la seva recerca pels impediments que li posen arxius i l'administració ha estat infructuosa però que es continua manifestant a Sant Jaume amb el grup de familiars que denuncien el robatori de nadons. També un company que busca el seu germà que va ser robat l'any 60 al Clínic de Barcelona, la seva mare el va tenir als braços i després li van treure, era una dona que acabava d'arribar del poble i es van aprofitar d'ella. Ho ha denunciat però la fiscalia va veure irregularitats però no criminalitat, per això va arxivar.
El cas contrari va ser el de la persona que va intervenir a continuació, ella era una filla que buscava la seva mare, va trigar 3 anys a trobar-la després de demanar dades a les monges del Buen Pastor a Barcelona, de la primera visita no en va treure res, però de la segona, tot fent la pilota, va aconseguir la fitxa de la seva mare però no l'expedient del que només li van donar el sobre amb la data d'entrada i de sortida. Ha estat un treball de recerca en el que l'ha acompanyada una amiga historiadora.
Una companya va comentar la seva experiència quan estudiava a les Trinitarias de Pedralbes hi veia unes noies amb unes bates sempre netejant les dependències del centre, que mai parlaven ni tenien cap contacte amb les alumnes, i sempre tristes. Aquí la Consuelo i l'Encarnació van dir, aquestes érem nosaltres, explotades i excloses.
La Pilar Rebaque va convidar la Montse Armengou a fer un treball sobre les presons de dones sota el franquisme. Va explicar en primera persona las Cruzadas Evangélicas i el maltractament que suposaven i el paper de les monges trinitàries que fins i tot controlaven les lectures. Els llibres que es podien trobar allà portaven títols com "Dios baja al infierno del crimen" com a referència pejorativa per a les dones privades de la seva llibertat.
Aquest documental ha estat seleccionat per a competir al FIGRA a París, sense cap dubte és mereixedor d'aquest premi i molts altres.
Per veure aquest treball tan valent i valuós cliqueu a la imatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada