Quan parlàvem de que tot el que estava passant era com una representació no estàvem tan equivocats, abans d’ahir es va escenificar l’últim acte: Garzón surt a escena i diu: Franco ha muerto y yo me marcho! Marxa de l’escenari i cau el teló. El públic queda un temps sense reaccionar fins que alguns, els més grans comencen a plorar, altres queden quiets a les seves butaques i una petita part comença a xiular i escridassar a l’autor i al director de l’obra.
Garzón no ha deixat indiferent a ningú, ja ho tenia tot pensat? tan arrogant, tan estrella, ... tan covard?, potser ja tenia escrites les dues interlocutòries abans de declarar-se competent per a portar un cas endavant, que hagués canviat moltes coses en aquest Estat de costums postfranquistes. Només l’hi ha calgut afegir la part dedicada al seu amic el fiscal Zaragoza, desmuntant el seu patètic document. Ell ja sabia que Franco i els responsables de la maquinària repressora franquista, fins l’any 1951, havien mort. En la seva primera interlocutòria ja anunciava que de donar-se aquesta circumstància s’inhibiria, però llavors per què tanta feina per no res, se’ns escapa la motivació?
Recordem que del 1951 al 1975, i més endavant, es van cometre crims contra la humanitat, i que els responsables d’aquests poden estar vius, ser susceptibles de ser jutjats i per tant tota l’argumentació presentada ens indica que hi ha causa per portar endavant a l’Audiencia Nacional. En tot cas, ens caldria un jutge amb el valor suficient per fer-ho, o amb poc orgull per no sentir-se humiliat davant la desautorització dels seus companys, que és el que l’hi hauria passat a Garzón de no inhibir-se.
No podem obviar l’impacte mediàtic i social que va suposar la primera interlocutòria del jutge Garzón, encara que tampoc podem ignorar la sorpresa i la decepció que ha portat la segona. El propi Garzón ho diu: “para permitir que la actividad procesal continúe a fin de no perjudicar a las víctimas que, se intuye, deben estar cuando menos perplejas de la situación procesal de la causa.”
Ara ens adrecen a aquells mateixos tribunals que no tenen cap intenció d’investigar, ni molt menys de donar reparació a cap víctima, ja ho han deixat clar avui mateix. Les fosses es continuaran obrint allà on hi hagi voluntat de ser obertes, però com s’ha fet fins ara. S’entregaran les restes a la família, que donarà sepultura a uns ossos sense que cap jutge deixi constància que es tracta d’un esser humà assassinat per l’aparell repressor de la dictadura franquista.
Si abans teníem un document judicial històric, des del punt de vista de les víctimes del franquisme, ara en tenim dos. Els podem enquadernar com si es tractés d’una edició de luxe i posar-los a la prestatgeria, o fer-los servir com una eina per a que tots aquells que no pensen rendir-se continuïn la seva lluita judicial. A la seva interlocutòria d’acomiadament ens dona pistes, parla dels nens robats als seus pares, amb gran insistència, com si en realitat estigués demanant a aquells 30.000 nens que interposin una denúncia.
Tots dos documents ens parlen de veritats ja sabudes per molts de nosaltres, de legitimitat, de raó, d’arguments judicials que ens assisteixen per dir-nos que aquests no són prou per a la Justícia espanyola. Hem d’aplicar allò de que no serveix ser decent sinó semblar-ho. Per a la Justícia no és important la veritat, sinó si es pot demostrar amb els seus propis instruments, eines que existeixen en qualsevol estat democràtic, perquè respecten el dret penal internacional, però que aquí ens neguen invocant una llei d’amnistia preconstitucional. Llei que l’ONU ha demanat que es derogués. El Govern no ho farà, però per a compensar destina del Fondo de Desarrollo mig milió d’euros, dels 20 milions que ha donat a l’ONU, per a fer una gran cúpula decorada per Miquel Barceló i inaugurada per uns somrients monarques, acompanyats d’un eufòric Zapatero, content per haver sortit en la foto del G-20. I mentre tant la crisi econòmica i moral d’aquest estat s’agreuja a pas de gegant.
Ens hem de fer moltes preguntes:
Garzón pren aquesta decisió sota la pressió i repressió de l’Estat o era part des del principi d’aquest joc sinistre? Després de tants anys a l’A.N. Garzón desconeix el seu funcionament? No era coneixedor del comportament que tindria la fiscalia dirigida pel senyor Fiscal General? No era sabedor de la postura que mantindria el Govern que és qui mana a la fiscalia? Ha posat en perill tot el seu prestigi internacional per no res? (a països com Colòmbia és tot un ídol pels moviments de drets humans) És un il·lús, un incompetent, un inconscient, un poruc o és que això encara no s’ha acabat? Siguin quines siguin les respostes hauria d’estar molt avergonyit per tota la decepció que ha portat a un grup de persones, que van pensar que aquesta era la seva darrera oportunitat per obtenir justícia, després de l’actitud del govern i de la de tots els artífex de la llei 52/2007.
Els Tribunals territorials no faran la seva feina, encara que ha quedat clar que poden fer-ho si hi ha voluntat judicial i sobretot política. Tenim causa per jutjar però no a Espanya. Als desapareguts, torturats, assassinats, segrestats, desplaçats, només els queda una esperança, i no és el Suprem, sinó que les víctimes de crims de lesa humanitat, els seus familiars i les entitats memorialistes s’adrecin a algun jutge d’altre país a reclamar la justícia que aquí ens neguen. Potser un salvadorenc, aprofitant que l’A.N. vol jutjar a un expresident del Salvador, per uns assassinats que la llei d’Amnistia d’aquest país dóna per extingits i perdonats en nom de la seva reconciliació nacional, com aquí. Ens agrada fer fora el que no fem a casa.
I la pregunta final, sempre la mateixa, fins el dia que no tinguem una república de progrés no es podrà fer justícia? La resposta és que la lluita per la República i per la Veritat, la Justícia i la Reparació són el camí vers la democràcia. Hem d’unir tots els esforços i hem de continuar lluitant, que el desencís no ens faci donar un pas endarrere. Si hem d’anar a les instàncies judicials internacionals, anem. Avui el diputat Tardà ha dit que presentarà la propera setmana un projecte de modificació de la Llei de la Memòria. 40 juristes de prestigi internacional han signat un document d’Amnistia Internacional demanant que s’investiguin els crims del franquisme. Més de 30 intel·lectuals fan costat a la interlocutòria de Garzón. Quan certs sectors s’involucren en aquesta tasca de reivindicar els drets dels castigats pel feixisme i oblidats per la “democràcia” és que potser alguna cosa està canviant. Empenyem plegats en la mateixa direcció i tombarem aquesta injustícia.
“De hacerlo o no, dependerá que aquellos hechos, cuyos efectos ilícitos se extienden hasta el día de hoy, sean calificados, como delito o no y sus autores como presuntos delincuentes que agredieron con sus acciones, no sólo a las víctimas, sino a la Comunidad Internacional entera, y, por ello, ni aquel Estado autoritario y fascista, ni el actual, democrático, tienen disponibilidad alguna de este bien jurídico protegido afectado, cuyo titular único es La Humanidad. Esto que puede resultar “gracioso” y poco “interesante” para algunos, constituye la esencia de lo que llamamos civilización y su evolución, y por conseguirlo se han entregado muchas vidas.” Baltasar Garzón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada