MEMÒRIES: PREMIS PELS REPRESSORS I CÀSTIGS PELS LLUITADORS ANTIFRANQUISTES.

Segons la llei 32/1999, que marca les indemnitzacions per les víctimes dels atemptats terroristes des de l’1 de gener de 1968, les famílies de personatges tant obscurs i sinistres com el torturador Melitón Manzanas, com Carrero Blanco, pilar del franquisme més dur, i d’altres que van ser assassinats en període democràtic, però que militaven en la destrucció del sistema amb les seves idees feixistes, tenen dret a cobrar de les arques de l’Estat. Això vol dir, que amb els diners dels impostos de les víctimes del franquisme i dels seus familiars s’ha estat pagant a molts repressors. No és gratuït que el punt de partida de l’efectivitat d’aquesta llei sigui el 1968, any de la mort d’en Manzanas, ni que aquesta sigui de l’any 1999, legislatura Aznar, que va condecorar a aquest assassí.

Segons la llei de la memòria en el seu article 10 - Reconocimiento en favor de personas fallecidas en defensa de la democracia durante el período comprendido entre 1 de enero de 1968 y 6 de octubre de 1977 queda disposat el següent: El Gobierno, mediante Real Decreto, determinará las condiciones y el procedimiento para la concesión de la indemnización prevista en este artículo. Ja tenim Decret, ha arribat amb nocturnitat i amb molta discreció com totes aquelles coses que se’ns oculten sent públiques. Segons aquest discriminador Real Decreto 1803/2008 molts lluitadors antifeixistes quedaran fora del capítol d’indemnitzacions, uns per una qüestió ja sabuda, per un tema cronològic. No serà possible que la família d’en Grimau, de Granados o Delgado tinguin cap dret per haver estat assassinats abans de 1968, quina coincidència, com la majoria de les víctimes de l’aparell repressor franquista. Però tampoc ho podran fer les famílies de Puig Antich o de Xosé Humberto Baena, ni aquelles dels que van ser els últims morts del franquisme. Això té la seva explicació en l’article 2 d’aquest decret, que entra en contradicció amb ell mateix, per una banda marca com a beneficiaris a aquells que: fallecieron en defensa y reivindicación de las libertades y derechos democráticos durante el periodo a que se refiere el artículo 10 de la Ley 52/2007, i per l’altra específica: No podrán causar estas indemnizaciones, ni ser beneficiarios de las mismas, quienes hayan pertenecido o pertenezcan a bandas o grupos armados. La perversió està en anomenar grups armats o terroristes als resistents, a aquells que lluitaven amb les armes, amb tot el dret moral, contra la dictadura.

Llavors tenim una llei 32/1999, que dona cobertura econòmica a aquells que van practicar amb tota solvència l’assassinat i la tortura, i una 52/2007 que nega aquesta als lluitadors antifranquistes assassinats pel terrorisme institucionalitzat de l’Estat. Per acabar d’adobar-ho ens trobem que aquesta llei, a les víctimes del terrorisme pre-democràtiques, no imposa cap incompatibilitat amb cap altra indemnització cobrada o per cobrar, en canvi, les víctimes del franquisme que hagin rebut algun tipus d’indemnització, per qualsevol altra administració, no podran percebre la quantitat estipulada, els famosos 135.000 euros. I aquells que tinguin dret ja poden fer via perquè només tenen un any per tramitar la sol·licitud de cobrament. Posar caducitat i pregar per a que la informació no arribi a tothom és bona tàctica d’estalvi pel Govern.

Podem parlar més d’aquest Decret que obliga a la víctima a fer un curset, demostrar, justificar, sempre limitada, però tornaríem sobre el mateix que ja van comentar respecte a la llei 52/2007. La burocràcia i la impossibilitat, en molts casos, de poder acreditar fets ja sabuts deixarà sense indemnitzacions a moltes víctimes.

Aquí tenim una prova més que la llei de la memòria és una injustícia històrica i del menyspreu dels poders de l’Estat vers els drets dels lluitadors antifranquistes.