8 DE MARÇ: LA LLUITA CONTINUA

A Barcelona milers de dones vam sortir al carrer per a deixar constància de que la suposada igualtat que ens empara no és més que paper mullat. També es van afegir companys, que entenen que les nostres reivindicacions són molt justes, encara que potser només es queden en això, en demanar, no en col·laborar. La dona que no rep ajuda del seu company, o que ha d’assumir ella, tota sola, la totalitat de les tasques quotidianes, sinó en té recursos per passar part d’aquesta feina, la domèstica, que tant alienant resulta, per reiterativa i per fer honor al concepte infinit, a una altra dona (normalment és així), viu en una explotació de treball sense final, sense cap retribució, ni econòmica, ni moral. Un dels eslògans que es van corejar a la manifestació va ser: la crisi mata i a la dona remata.

Altres, van ser, el ja gastat de tant repetir-ho, sense que sigui escoltat: “avortament lliure i gratuït” que lliga perfectament amb aquest: “tenim menys drets que al 37”, quina veritat, llavors era possible. La culpabilitat de l’Esglèsia en el paper de submissió històric de la dona és molt clar, catolicisme i masclisme és un tàndem explotador i una llosa pel creixement de la dona, pues tots dos fenòmens actuen considerant la inferioritat d’aquesta i reduint la seva figura a mare, esposa, cuidadora de la llar i la família, sense cap més aspiració. Per tant, dir que masclisme és igual a feixisme és una gran veritat, ja que aquest té una vessant exterminadora. Així altra consigna corejada va ser una que fa referència a una lacra que arrosseguem, i que arrossegarem, basada en “la maté porque era mía” i va ser: “les dones assassinades estan presents en aquesta marxa”.

Necessitaríem moltes paraules, moltes pàgines i molts llibres per descriure la situació de injustícia que pateix la dona al 2009, a l’anomenat primer món. En aquest, on és captiva dels missatges subliminals del capitalisme, sinònim de masclisme, explotador de la dona, primer com a mà d’obra més econòmica i després com a consumidora de productes que l'esclavitzen i la lliguen a l’ancestral binomi dona-objecte de desig. Encara hi ha dones marginades per la seva orientació sexual i dones que encara ho som més, com aquelles que estan atrapades en el cos d’un home. Al tercer món la qüestió és més dramàtica, les dones són poc menys que res, pobres entre els pobres, sense cap poder de decisió en cap àmbit i protagonistes de les llistes de morts arreu del planeta, si és que totes arriben a ser comptabilitzades. Ja no parlem de les nenes assassinades al poc de néixer, de les que són prostituïdes, d’aquelles que han patit l’ablació, de les violades que són contagiades de la SIDA, de les nenes i dones que moren en els crims d’honor, de les que pateixen el burka i l’ocultació, de les que no tenen accés a l’educació, de les mares que continuant parint fills que han de morir de malaltia i fam perquè un senyor que viu amb opulència a la Ciutat del Vaticà ho ha decidit així, ...

Encara tenim molta feina per a fer, molt a reivindicar, molt a exigir i molt pel que lluitar, per molt que les institucions parlin d’avanços i els polítics es facin fotos el dia 8 amb les dones del seu partit. La igualtat no és el que mostren els quioscos on el Cosmopolitan de torn ens diu que l’emancipació de la dona està en passar pel llit correcte amb la roba interior adient i el maquillatge perfecte, les publicacions per a pre-adolescents fan creure que el summum de la vida es tenir un xicot i ser una Lolita i on les revistes per a dones ens il·lustren sobre cuina, moda i consultoris psicològics, mentre les d’homes parlen d’actualitat entre "pits i cuixes", d'algunes de les que pertanyen al grup que representa a més del 50% de la humanitat.