Portem dos anys llargs de crisi, dos anys en que hem passat de les promeses de “refundació del capitalisme” i “refundació dels mercats per evitar els excesos dels especuladors” als atacs indiscriminats contra la classe treballadora en forma de tancaments d'empreses i ERO's; que les administracions; amb el vist-i-plau de les cúpules sindicals de C.C.O.O. i UGT, s'han empassat sense dir res. Dos anys de trasvassament de calers i recursos públics a la banca i a les grans constructors, en forma de “Plans E” i plans de rescat multimilionaris.
Poc més de dos anys en què l'atur s'ha disparat fins als 4 milions en xifres oficials i molt per sobre d'aquest número en xifres reals. Aquests atacs contra qui no ha creat la crisi, però la pateix activament, no s'han reduït a la reforma laboral. Els instituts i les facultats, ja malmeses pel “Pla Bolonya”, junt al procés de mercantilització de l'ensenyament, exulsen cada mes de juny milers de joves a l'atur, i a l'enduriment de les condicions de permanència als treballadors i treballadores immigrants mitjançant l'enèsima reforma de la llei d'estrangeria aprovada a finals de 2009. Això és una realitat. Una realitat imposada pel sistema per deixar ben clar que hem de ser nosaltres els que hem de pagar la despesa de la inutilitat capitalista.
En aquest context arriba la convocatòria d'una vaga general de 24 hores contra l'ultim atac de la patronal, formulat pel govern; la contrarreforma laboral. Aquesta contrarreforma té com a tónica general la subvenció dels costos de l'acomiadament per causes objectives; de 20 dies per any treballat d'indemnització, 12 els pagarà l'empresari i 8 els paga l'Estat amb els diners de tots i totes. Es faciliten les causes per justificar l'acomiadament col.lectiu per causes objectives, la negociació col.lectiva surt clarament afeblida afavorint la patronal i s'eternitza la temporalitat.
Si be és cert que aquesta convocatòria arriba tard i en un moment de feblesa pels efectes de l'atur en la classe treballadora i les seves famílies, ha de ser la primera d'una sèria d'accions per aturar l'atac contra les condicions de vida de la majoria social
Ens hem d'organitzar als centres de treball, als barris, als instituts i facultats perquè el dia 29 no es mogui una roda, ni s'encengui un llum. La lluita no s'acaba el 29, més ben dit comença i es tasca dels treballadors i treballadores d'aquí i de fora, amb feina o sense feina, dels estudiants, dels jubilats amb pensions congelades i funcionaris amb sous retallats, dels desnonats de la seva llar i de la ciutadania solidària en general de continurar-la fins véncer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada