Ahir es va passar per segona vegada el documental “Mari Carmen España. El final del silencio” al Docúpolis amb una gran acollida del públic assistent, que va aplaudir durant tots els crèdits.
Aquest documental és un treball de denúncia i testimonis vist pels ulls de dos suecs lligats emocionalment a la història recent d’aquest país des de la seva infantesa.
Durant els seus 58 minuts de durada vas passant per diferents estadis: la indignació, la vergonya, l’emoció, el riure, la por, amb una feina feta amb el cor i sense cap pretensió més que donar a conèixer la realitat del que està passant ara a Espanya. Des de la desinhibició que els permet la seva condició de ciutadans democràtics suecs mostren sense autocensura l’esquizofrènia en la que vivim, demanant justícia al temps que perdó per demanar-la. Un documental didàctic que es podrà veure als centres educatius d’Alemanya i Suècia, i a les televisions d’aquest països i d’altres d’Europa. Tan didàctic com els programes de televisió que veien de petits al seu país on s’explicava molt clarament que significava la dictadura franquista i els seus crims. Cosa que aquí no s’ha fet ni es fa. És impactant veure, al més tard assassinat, Olof Palme denunciant els horrors de l’Espanya franquista i vaticinant que aquests no quedarien impunes, com han quedat.
Per ells és increïble un fet com l’existència del Valle de los Caídos, dels símbols franquistes a edificis i carrers, de la por a parlar, de que els assassinats pel feixisme estiguin sota terra... Per nosaltres també. Un assistent del públic va comentar al final de la projecció que ells havien fet el treball pensant com estrangers i que així quedava reflectit, nosaltres diríem que està fet amb els ulls d’uns demòcrates que volen justícia, com molts de nosaltres.
Pontus Hortjhén al pati del CCCB
Pontus Hjorthén que conjuntament amb Martin Jönsson ha dirigit aquest documental, que ha significat per ells tres anys de treball esforçat en tots els sentits, va estar present a la sala i va contestar les preguntes del públic. Ens va comunicar la mort de l’últim brigadista suec, brigadistes amb el que Martin Jönsson va compartir un viatge inoblidable a Espanya al 1996 i que va ser la llavor d’aquest projecte. Pontus porta 10 anys vivint a Espanya i Martin venia amb molta empenta a fer un documental, sense cap experiència però amb moltes ganes, i el va sobtar que Pontus s’hagués fet a la realitat de silenci d’aquest país. Això és una part clau de la denúncia, convivint amb aquesta realitat la injustícia es torna invisible i la justícia pels represaliats innecessària per caduca. Però Pontus aviat va passar de la passivitat a l'activisme. Ens va dir que quan va sentir la notícia de que el jutge Garzón havia rebut un avalot de noms de desapareguts va plorar i se li va posar la pell de gallina. També ens va declarar que per ell lo més important era ensenyar als nens i que el fet de que es passi a les escoles és molt més important que les ofertes de televisions i els premis.
Aquest documental gràcies al suport de l’administració sueca es convertirà en una pel·lícula que esperem poder veure aviat. La nostra enhorabona i el nostre agraïment a Martin i Pontus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada